Investigar és protegir el futur: entrevista a la investigadora Lucía Bailón en el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència

1. Recordes en quin moment vas decidir dedicar-te a la ciència?

No hi va haver una sola guspira; va ser una decisió que es va anar construint amb el temps. Sempre m’havia intrigat entendre el perquè de les coses, però va ser en descobrir que la ciència podia tenir un impacte real en la vida de les persones quan vaig sentir que aquell era el meu lloc. Investigar no era quelcom abstracte, sinó una manera molt concreta de tenir cura.

2. Què et va portar a especialitzar-te en infeccions?

Les infeccions, i en concret el VIH, em van marcar perquè és una infecció profundament travessada per l’estigma i la desigualtat. Afecta de manera desproporcionada poblacions vulnerables, i això fa que la recerca no sigui només un repte científic, sinó també ètic i social. Treballar en VIH em permet combinar immunologia i clínica per entendre millor com el sistema immunitari pot controlar el virus i contribuir a millorar la qualitat de vida de les persones que hi conviuen.

3. Tenies alguna referent en ment quan vas decidir especialitzar-te?

Més que una sola referent, m’han marcat moltes dones del meu entorn des de petita: dones de la meva família, de la meva infància, de la vida quotidiana. Dones que han treballat, cuidat, sostingut decisions difícils i tirat endavant responsabilitats sense fer soroll. Veure-les em va ensenyar que les dones podem ser fortes, prendre la iniciativa i transformar el nostre entorn, i això va ser clau per imaginar-me també ocupant un espai propi dins la ciència.

4. Què és el que més et motiva o t’agrada de la teva feina?

La possibilitat de generar coneixement que canviï la manera com entenem una infecció i, tant de bo, la manera com l’abordem. Em motiva especialment treballar en VIH perquè obliga a integrar ciència, clínica i context social i a pensar solucions humanes i sostenibles.

5. Com a dona, has trobat barreres específiques en la teva carrera científica?

Sí, especialment en moments clau com l’accés al lideratge, el reconeixement o la conciliació. Moltes barreres no són explícites, però hi són: expectatives diferents, ritmes que no contemplen les cures o la sensació d’haver de demostrar constantment la vàlua. Anomenar-les és el primer pas per poder transformar-les.

6. Ets investigadora i mare d’una nena petita. Com ha canviat la teva mirada sobre la ciència des que ets mare?

La maternitat i el procés de la matrescència m’han canviat profundament. Després d’un embaràs complicat, una malaltia de la placenta i una filla prematura, la meva relació amb el cos, el temps i la fragilitat és diferent. Avui miro la ciència amb més empatia i amb una consciència més clara del seu impacte real en la vida de les persones.

7. Què és el més difícil de compaginar la maternitat i la recerca, i què t’ha sorprès positivament?

El més difícil és moure’s en un sistema científic que encara no està pensat per a cossos i vides que cuiden, especialment durant la primera infància. Decisions com la lactància materna, en el meu cas, no sempre encaixen amb els ritmes i expectatives acadèmiques. En canvi, la maternitat m’ha donat una força i una claredat inesperades. No va reduir la meva ambició científica; crec que la va transformar i la va fer més conscient.

8. Si la teva filla et preguntés què significa ser científica, què li respondries?

Ara és molt petita, així que li diria que ser científica és fer-se preguntes, tenir curiositat i no rendir-se quan les respostes triguen a arribar.

9. Quin missatge t’agradaria enviar a les nenes que avui senten curiositat per la ciència, però no saben si “és per a elles”?

Que la ciència també és seva i que la seva mirada és necessària. No hi ha una sola manera de ser científica, i cap nena hauria de sentir que ha de renunciar a qui és per dedicar-se a la ciència.

10. En una frase: per què la recerca científica també és una manera de cuidar i de lluitar?

Perquè investigar és cuidar avui pensant en demà: una manera concreta de protegir el futur, fins i tot quan el camí és llarg i incert, i neix del compromís amb les persones. I això, en el fons, és una cosa molt bonica.