«Em preocupava més comunicar a la família que tenia VIH, que no pas la pròpia infecció».

L’Iñaki Hernández ha decidit compartir el seu testimoni com a persona que conviu amb el VIH, amb l’objectiu de donar visibilitat a la infecció i contribuir a trencar l’estigma que encara l’envolta. Testimonis com el seu són d’un valor incalculable per a la societat.

Com recordes el moment en què et van diagnosticar el VIH?

Em van diagnosticar en una clínica d’un punt gratuït de Barcelona, ja que en aquell moment li van fer una analítica a la meva xicota i li va sortir el VIH positiu. Vam entrar en pànic tots dos, ella potser una mica més perquè tenia més desconeixement sobre la infecció que no pas jo. De seguida vaig anar a buscar suport mèdic perquè em fessin la prova del VIH i em va sortir també positiva. Al principi va ser dur, em van sorgir molts dubtes. Ho explico, no ho explico? Ella patia, jo patia. No sabíem quin podia ser l’origen i les converses entre ella i jo van generar-nos tensió.

Com t’ha canviat la vida des que vas rebre el diagnòstic?

Amb relació a la meva vida diària, no ha canviat tant. Em llevo, esmorzo i em prenc una pastilla, i haig d’anar a l’hospital una mica més sovint del que ho faria si no tingués el VIH. El que sí que he fet és canviar els meus hàbits de salut per millorar-los i ara vaig al gimnàs, tinc cura de la meva dieta, he deixat de sortir tant…

Quins reptes creus que encara ha de fer front la ciència en relació amb el VIH?

Jo sempre he pensat que la ciència hauria de tenir una branca més comunicativa per arribar més a la gent. En referència al VIH crec que s’hauria d’oferir més informació perquè el gruix de la societat sigui més conscient de les implicacions que comporta conviure amb aquesta infecció, així com els mètodes de prevenció i el tractament que hi ha en aquest moment per mantenir la malaltia controlada. Penso que aquesta infecció continua estant molt mal vista socialment i necessitaríem que la ciència oferís missatges molt més senzills i actualitzats perquè la gent no s’espanti quan en sent a parlar.

Com ha estat la teva experiència amb la medicació antiretroviral?

Fins al moment he fet dos tractaments diferents; el que estic fent ara m’implica prendre’m una pastilla cada dia com si fos diabètic o tingués artritis. Abans havia format part d’un assaig clínic durant el qual em prenia dues pastilles diferents. Bàsicament, la meva experiència s’ha basat a assimilar la presa de les pastilles com un costum. Alhora, avui dia hi ha moltes més possibilitats de tractament; per exemple, no cal que et prenguis la pastilla sempre a la mateixa hora. Si algun dia he sortit a treballar amb més pressa i no hi he pensat, llavors me l’he pres més tard.

Quins grans mites creus que s’haurien de trencar?

Me’n venen molts al cap. Alguns d’ells; VIH és igual a sida, VIH és sinònim de morir-se, VIH és sinònim de no poder tenir una família, VIH és sinònim de no poder tenir una vida normal, VIH és sinònim d’estar malalt la resta de la teva vida, VIH és sinònim de no poder tenir aspiracions vitals. Tot això és completament fals. Tu no deixes de ser una persona normal. Sí, és veritat que hi ha moments que esdevenen més difícils a l’hora de comunicar certes coses, però al final no hi ha res que hagi deixat de fer en el meu dia a dia.

Quin missatge donaries a algú que li acaben de diagnosticar VIH?

Entenc la por i la muntanya russa d’emocions que pugui tenir, però primer cal que t’informis bé i veuràs que no és tan dramàtic i llavors confia que el teu entorn t’oferirà més suport del que t’imagines. Les imatges que tenim del VIH dels anys 80 i 90, on vèiem que la gent es moria sense poder fer-hi res, les tenim tan interioritzades que és molt normal que quan a una persona li diagnostiquen VIH tingui por. Però el teu entorn t’estima, el teu entorn et farà costat, el teu entorn formarà part de l’equip que t’ajudarà a tirar endavant. No és tan dramàtic. Respira. Continua.