Cartografiada als ganglis limfàtics la interacció del VIH amb els fàrmacs antiretrovirals

Els tractaments antiretrovirals han transformat el VIH en una infecció crònica controlable. Entre les opcions disponibles hi ha la doble teràpia basada en dolutegravir i lamivudina, que ha demostrat una elevada eficàcia per mantenir la càrrega viral indetectable a la sang. Tanmateix, el fet que el VIH estigui controlat a la sang no significa que hagi desaparegut del cos: roman en certes cèl·lules formant el que es coneix com a  reservori viral, i els ganglis limfàtics, centres de control del sistema immunitari, són un dels principals teixits on aquestes cèl·lules poden persistir. Ara, els resultats d’un assaig clínic publicat a la revista Nature Communications i coordinat per IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació ”la Caixa” i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya– i la Fundació Lluita contra les Infeccions, i en col·laboració amb la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill i el Vaccine and Gene Therapy Institute dels EEUU, demostren que la combinació de dolutegravir i lamivudina no només arriba als ganglis limfàtics i es distribueix eficientment a les zones on predominen les cèl·lules infectades pel virus, sinó que aconsegueix reduir ràpidament el reservori de VIH durant el primer any de tractament. 

«Els ganglis limfàtics tenen una arquitectura molt complexa i no n’hi ha prou amb saber la quantitat de fàrmac que arriba al teixit: cal saber on es distribueix i si arriba a les zones on es troben les cèl·lules infectades pel VIH. Per respondre aquesta pregunta, hem utilitzat, per primera vegada en humans, tècniques d’imatge espacial que ens permeten observar aquesta relació entre els fàrmacs i les cèl·lules infectades directament dins del gangli humà», explica el co-líder de l’estudi Javier Martínez-Picado, líder de grup a IrsiCaixa i investigador ICREA. 

De quant a on 

L’equip va analitzar mostres de ganglis limfàtics de 39 persones amb VIH que no havien pres mai tractament antiretroviral. Després d’iniciar el tractament, les cèl·lules dels ganglis limfàtics que contenien material genètic del VIH van disminuir ràpidament en ambdós grups: tant en aquells que van rebre la doble teràpia (dolutegravir i lamivudina) com la triple (dolutegravir, emtricitabina i tenofovir alafenamida). A l’any d’iniciar el tractament, ambdues teràpies es van relacionar amb una reducció substancial del material genètic del VIH als ganglis limfàtics, i els nivells de reservori eren del mateix ordre de magnitud en ambdós grups. 

Mesurar la quantitat de fàrmac que hi ha en un teixit no permet saber exactament on es troba ni com es relaciona amb les cèl·lules infectades. Per abordar aquesta qüestió, l’equip va combinar tècniques d’imatge espacial –concretament, microscòpia confocal del material genètic del VIH i espectrometria de masses de molècules químiques– per visualitzar la distribució simultània de virus i fàrmacs directament sobre seccions del teixit ganglionar. Aquest enfocament va permetre observar que el dolutegravir i la lamivudina es trobaven principalment a les zones on es concentren els limfòcits T, les cèl·lules diana del VIH.  

«El més interessant d’aquest enfocament és que podem estudiar simultàniament on es troba el VIH i on arriben els fàrmacs dins l’arquitectura del gangli limfàtic. Això ens permet entendre millor si hi ha exposició antiretroviral a l’entorn de les cèl·lules infectades i com el propi teixit pot influir en la distribució dels tractaments», diu el co-líder de l’estudi, José Moltó, metge i investigador de la Fundació Lluita contra les Infeccions. 

L’arquitectura del reservori viral

La contribució principal de l’estudi va més enllà de demostrar que els fàrmacs arriben al gangli limfàtic. La combinació de tècniques utilitzades permet relacionar, en la mateixa mostra, tres elements que fins ara eren difícils d’estudiar junts: on persisteix el VIH, on arriben els antiretrovirals i com s’organitza el teixit que els envolta. 

Aquesta informació pot ser especialment rellevant per entendre per què alguns teixits afavoreixen la persistència del VIH i com factors específics de la seva arquitectura, com la fibrosi, poden influir en la distribució dels fàrmacs.  

L’assaig clínic és el primer en integrar longitudinalment la imatge espacial dels antiretrovirals amb l’anàlisi del reservori de VIH en ganglis limfàtics humans durant el primer any de tractament. Els resultats, per tant, proporcionen una nova perspectiva per estudiar la persistència del VIH als teixits i podrien contribuir al desenvolupament d’estratègies futures dirigides als reservoris virals, un aspecte clau en la recerca per aconseguir la remissió i la curació del VIH.