“La covid persistent ja no és només un problema sanitari”

El setmanari La República entrevista la Dra. Lourdes Mateu, investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions i coordinadora de la unitat de covid del servei de malalties infeccioses de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, per conèixer l’abast de la covid persistent a Catalunya.

Molts pacients coincideixen a dir que s’han trobat amb metges que no es creuen que hi hagi una nova malaltia que es diu covid persistent. Mèdicament està comprovat que existeix?
La covid persistent és una malaltia real. Cada vegada hi ha més evidències de danys i factors que ens ajuden a entendre la fisiopatologia i el motiu per què hi ha pacients que persisteixen amb els símptomes. És veritat que quan vam començar a veure pacients al maig i juny del 2020 en sabíem molt poc, però cada vegada hi ha més grups que fan recerca, a nivell internacional, sobretot als EUA i a Anglaterra. La covid persistent té uns quants problemes i un és l’estigmatització, hi ha personal sanitari que encara no es creu que és una malaltia real. Hi ha molts treballs que parlen d’alteracions de la immunitat, de possible persistència viral…, però és veritat que encara hi ha metges que creuen que és una malaltia psiquiàtrica i et recomanen que els receptis antidepressius. També cal dir que cada vegada són menys.

Ja hi ha un perquè que expliqui que un pacient desenvolupi covid persistent i un altre no?
No està del tot clar. Segur que hi ha alguns factors predisposants, però hem de continuar fent molta recerca per saber-ho del cert. Normalment són dones, entre 40 i 50 anys, un 30% dels pacients tenen al·lèrgies o altres malalties que impliquen el sistema immunitari, estem estudiant si també hi pot haver derivades genètiques… Tot això ens fa veure que hi ha algun factor predisposant.

El metge pot diagnosticar covid persistent?
El diagnòstic de covid persistent, a dia d’avui, és un diagnòstic d’exclusió. És a dir, el metge té una sospita clínica, descarta altres patologies que podrien provocar aquells símptomes i aleshores fa el diagnòstic de covid persistent. És un dels temes en què estem treballant, perquè no tenim cap marcador biològic que ens pugui dir que un pacient té covid persistent o no. És un diagnòstic d’exclusió, com passa amb altres malalties.

La frontera entre el que és covid persistent i el que són seqüeles de la covid deu ser una línia molt fina. És realment així?
No et pensis; de fet és relativament fàcil separar, però en medicina no sempre dos més dos fan quatre. És veritat que cal diferenciar. Hi ha pacients que passen per una covid greu que els provoca un dany estructural en alguns òrgans o que passen tres mesos en una UCI… Això són seqüeles per una infecció de covid greu. Però amb la covid persistent no estem parlant d’això, perquè la major part d’aquests pacients, un 70% o 80%, no han necessitat abans ingrés hospitalari, han passat una covid lleu o moderada i tres mesos després encara tenen molts símptomes.

Tres anys després de la seva aparició, es pot determinar que és una malaltia crònica?
És difícil, no sabem si es curaran o no. No tots els pacients són iguals, ni tampoc tots els pacients es comporten igual, perquè hi ha pacients que sí que es curen. Nosaltres ara hem analitzat els nostres primers 341 pacients i d’ells un 7,6% podem considerar que s’han curat. Hi ha altres pacients que milloren i poden fer una vida relativament normal.

Com a especialista en malalties infeccioses, el virus l’ha sorprès?
És un virus que ens ha ensenyat molt. Donàvem per fet que es comportaria com altres coronavirus, i ens ha fet obrir la ment, aprendre’n, plantejar hipòtesis i fer estudis per als tractaments. És un virus sorprenent, encara que no sigui l’únic. Els quadres postvirals estan molt descrits en altres virus, però el que crida l’atenció és que l’impacte que ha deixat la covid és singular.

Arribarà aviat algun fàrmac per curar o millorar la qualitat de vida dels pacients?
El que ja tenim ara és per tractar-ne els símptomes, amb mesures de rehabilitació o amb tractaments més concrets per a cada un d’ells. El que estem buscant és el tractament que curi la covid persistent. Ara tenim molts més estudis i assajos clínics en marxa que ens permeten ser optimistes, encara que no tenim resultats ni evidències que hi hagi res que funciona. Nosaltres ara investiguem el tractament amb plasmafèresi [tècnica per netejar la sang de substàncies inflamatòries] amb la col·laboració de la farmacèutica Grífols i ja estem avaluant resultats per veure si pot ajudar o no. Hi ha llum, perquè hi ha molta feina de molta gent arreu del món.

Les farmacèutiques també poden jugar un paper important?
Sí. Aquí el que importa és que les coses es facin bé, amb recerca i assajos rigorosos. Ho dic perquè hi ha gent que està oferint tractaments que no hi ha cap evidència científica que demostri que serveixin per a res. Hi ha molts pacients desesperats que volen recuperar la seva vida i pagarien el que fos per aconseguir-ho.

Tractaments poc rigorosos com quins?
N’hi ha molts, per exemple la mateixa plasmafèresi que nosaltres estem estudiant, la cambra hiperbàrica o altres tractaments de medicines alternatives. En canvi, sí s’ha vist que entre els pacients que van rebre algun tractament antiviral inicial, el percentatge de covids persistents és menor. És una pista a investigar.

També alerteu que no tothom està diagnosticat correctament i que la xifra de malalts a Catalunya pot arribar a ser de 300.000.
Hi ha molt infradiagnòstic en general. I també ens hauríem de centrar més en la gent gran. Amb la covid persistent estem veient moltes afectacions neurocognitives. I quin és el sector de població que ho nota més ràpidament? La gent que per treballar utilitza més la ment, gent amb una vida laboral molt activa. Nosaltres tenim pacients que necessiten tenir la ment activa durant hores i per això s’han adonat ràpidament que alguna cosa no anava bé. Però un avi que no necessita exercir tant la ment o desenvolupar una feina intel·lectual, no sempre se n’adonarà ’de manera clara. Hi ha un infradiagnòstic important. Entre la gent gran potser hi ha més covid persistent del que ens pensem. Calculem que hi pot haver uns 300.000 malalts a Catalunya, i a tot el món n’hi pot haver 65 milions. Això és molta gent.

Això vol dir que hi ha molta gent que no està atesa, o amb un diagnòstic equivocat?
Hi ha un dèficit assistencial molt important i s’haurien de posar mesures. El que és més important és identificar el pacient amb covid persistent. Un cop identificat, hem de treballar amb protocols conjunts l’atenció primària i els hospitals per fer les proves necessàries. Ordenant el circuit segurament el sistema s’estalviaria molts diners. Pensa que quan arriben aquí per començar quasi de zero, els pacients arriben ja amb moltes proves que s’han fet tant a la pública com a la privada. I moltes coses que fem nosaltres es poden fer a l’atenció primària.

És, doncs, una malaltia que s’està menysvalorant?
Sí, i a més caldria entendre que és una malaltia que afecta moltes conselleries i ministeris. Estem parlant de persones de 40 a 50 anys, en plena vida laboral, i molts d’ells necessiten la baixa. És un problema econòmic, hem d’entendre que no és només sanitari. Molts altres casos podrien tenir una reincorporació al lloc de treball amb una jornada i funcions adaptades a la seva nova situació, perquè la majoria de pacients amb covid persistent volen continuar treballant. I ho poden fer si les empreses posen facilitats.

També és una malaltia que ens obliga a parlar de salut mental.
I tant. Hi ha una afectació directa i una afectació emocional secundària per la covid persistent. Fa falta acompanyament psicològic a aquests pacients. Però que quedi clar que no estic dient que l’afectació inicial sigui psicològica. És la conseqüència d’acumular dos o tres anys sense poder anar a treballar, amb dolors cada dia, no poder pensar amb claredat… I és veritat que aquest acompanyament psicològic és difícil fer-lo des de la sanitat pública i molts pacients recorren a la privada.

L’OMS va dir al maig que ja no hi ha pandèmia. Què va pensar quan ho va sentir?
Vaig pensar que la covid no s’ha acabat. Sí que hem de tornar a la normalitat, no cal ser tan estrictes, tothom ha de fer una vida al més normal possible, però tenint present que el virus continua. Continuem tenint pacients ingressats per aquesta causa, gent gran o immunodeprimits. I sabem que a dia d’avui, hi ha gent que s’infecta de covid que desenvoluparà covid persistent, encara que estigui vacunada. L’altra controvèrsia es dona sobre els tests diagnòstics, perquè ningú es diagnostica. Com podrem diagnosticar covid persistent si no podem saber si abans ha tingut el virus?

És optimista?
Sí, en recerca tot és lent, però sí. I és important que els polítics vegin la urgència d’invertir realment en aquesta malaltia.