Alejandro Gaviria: «Sent ministre de Salut a Colòmbia, vaig patir un xoc sèptic que gairebé em costa la vida»

Alejandro Gaviria, exministre de Salut de Colòmbia, és una d’aquelles persones que han deixat una empremta inesborrable en la lluita per un món més just. La seva tasca ha estat clau per facilitar l’accés a medicaments essencials, com els antiretrovirals per al VIH, a persones sense recursos. El seu compromís amb la salut pública el va portar a participar en la segona edició de les jornades Revolution, un espai dedicat a analitzar els avenços i els reptes actuals en el tractament i la prevenció del VIH.

Les jornades Revolution són organitzades per ScienHub Education, la plataforma de serveis formatius de la Fundació Lluita contra les Infeccions, amb l’objectiu de reunir experts de diversos centres i hospitals per debatre temes clau sobre el VIH. En aquesta ocasió un dels ponents convidats va ser el Sr. Alejandro Gaviria, economista, enginyer i escriptor colombià, amb qui vam tenir el plaer de conversar-hi una estona i proposar-li una sèrie de preguntes per entendre com va afrontar el repte de posar-se al capdavant del Ministeri de Salut i Protecció Social d’aquest país.

Com a exministre de Salut de Colòmbia, quins considera que són els principals desafiaments actuals en la lluita contra el VIH a Amèrica Llatina i quines estratègies creu que serien més efectives per abordar-los?

Durant els sis anys que vaig ocupar el càrrec de ministre de Salut a Colòmbia (2012-2018) —sent, de fet, el ministre que més temps ha estat en el càrrec—, em vaig proposar abordar de manera prioritària dos grans desafiaments: l’accés als medicaments i la sostenibilitat financera del sistema de salut.

D’una banda, garantir que el sistema comptés amb els recursos suficients per respondre a les necessitats de la població era una tasca crucial. De l’altra, assegurar unes condicions d’accés equitatives als medicaments per a tots els ciutadans, independentment del seu nivell socioeconòmic o lloc de residència, suposava un repte enorme en un país amb profundes desigualtats territorials entre el centre i la perifèria de les ciutats.

Sens dubte, van ser desafiaments complexos, però també essencials per avançar cap a un sistema de salut més just i sostenible.

Segons la seva experiència, com ha influït la política pública en l’accessibilitat i equitat dels tractaments antiretrovirals en països de renda mitjana i baixa?

A Amèrica Llatina i als països de renda baixa, les polítiques públiques en matèria de salut s’han anat consolidant en els darrers anys. Crec que s’han aconseguit avenços innegables en molts indicadors sanitaris, així com en l’accés a medicaments essencials, inclosos els antiretrovirals. No obstant això, el principal repte ara és la incorporació de noves tecnologies i la pressió creixent que aquestes exerceixen sobre els sistemes de salut.

La gran pregunta és: com integrar un medicament innovador en el sistema de salut de manera que sigui accessible per a tota la població?

El cas de Colòmbia és particularment complex. Al meu país, prop del 50 % dels treballadors no tenen una feina formal, cosa que implica que el seu accés a la seguretat social no sempre està garantit. Un dels grans reptes que vam afrontar va ser, precisament, la inclusió d’aquest sector de treballadors “informals” en el sistema de salut públic, assegurant que comptessin amb la mateixa cobertura i drets que la resta de la població.

Atès el seu enfocament en la democratització de l’accés als tractaments, quines lliçons apreses a Colòmbia es podrien aplicar a escala global per millorar l’atenció a persones amb VIH i altres malalties?

Torno a un tema que ja he mencionat: la pressió tecnològica en els sistemes de salut. Un exemple clar d’aquest desafiament és el cas dels medicaments contra l’Hepatitis C.

Quan vam analitzar la situació a Colòmbia, vam calcular ràpidament quantes persones necessitaven accedir a aquest tractament. De seguida ens vam adonar que, si haguéssim tractat tots els pacients en aquell moment, el sistema de salut hauria col·lapsat.

Com gestionar aquestes transicions de manera eficaç? Fer front a la pressió tecnològica era un repte crucial. Tot i que vam aconseguir implementar una estratègia exitosa, va ser un èxit fràgil: la incorporació de nous medicaments pot generar problemes de sostenibilitat financera i, en última instància, posar en risc els avenços en equitat que tant d’esforç ha costat assolir.

De fet, el sistema de salut ha avançat en termes d’equitat social, però l’aparició constant de nous medicaments planteja un desafiament continu: garantir que arribin a tota la població de manera justa i equitativa.

En la seva opinió, quines són les barreres més significatives per a l’erradicació del VIH i com es poden superar des d’una perspectiva científica i social?

Concretament a Colòmbia, afrontem dues barreres significatives. La primera és la identificació de la població que no té una feina formal i que, per tant, no està correctament integrada en el sistema de salut pública. La segona, estretament vinculada a l’anterior, és garantir que aquestes persones tinguin accés efectiu a la medicació antiretroviral.

A més, hi ha un altre desafiament: l’adherència al tractament. En alguns casos, els pacients no segueixen adequadament la seva medicació i fins i tot la revenen en el mercat il·legal, cosa que agreuja encara més la problemàtica i compromet els esforços per garantir un accés equitatiu i un control efectiu de la malaltia.

Podria compartir alguna experiència personal o professional que hagi marcat la seva visió sobre la lluita contra el VIH o altres infeccions i la importància de l’equitat en salut?

Personalment, vaig viure una experiència única i difícil: sent ministre de Salut, em van diagnosticar un càncer. Això em va posar en una doble posició, la de liderar les polítiques de salut pública mentre afrontava en primera persona un tractament intensiu durant set mesos.

Va ser una situació extremadament complicada perquè, d’alguna manera, em vaig convertir en “el pacient” de Colòmbia. La meva malaltia va ser seguida per tot el país com si fos una telenovel·la, amb una exposició mediàtica que va fer el procés encara més complex.

En relació amb el VIH, tinc un vincle molt proper amb aquest àmbit. Un dels meus millors amics és el principal referent en aquesta infecció al meu país, un equivalent al Dr. Bonaventura Clotet aquí. Paradoxalment, quan jo mateix vaig ser pacient de càncer, vaig estar a punt de morir per una infecció: vaig patir un xoc sèptic. I va ser precisament ell, amb la seva experiència i coneixements, qui finalment em va salvar la vida.

Finalment, quin missatge voldria transmetre als professionals de la salut i als investigadors que participen en aquest congrés “REVOLUTION – Avanços i desafiaments en el tractament del VIH”?

M’agradaria abordar alguns dels debats bioètics als quals vaig haver de fer front durant la meva etapa com a ministre de Salut a Colòmbia. Són qüestions fonamentals que, malgrat la seva importància, sovint queden relegades a la discussió pública. Tot i això, considero que haurien de ser un element central del debat, perquè moltes de les dificultats de sostenibilitat dels sistemes de salut i els desafiaments que afronten els països amb menys recursos tenen l’origen en dilemes bioètics que, en molts casos, s’han evitat sistemàticament.

Per exemple, com es justifica la incorporació d’un medicament oncològic nou que pot costar 1.000 dòlars al mes i que, en termes clínics, només està associat a una mitjana de 25 dies addicionals de supervivència? Com es construeix legítimament un “no” en aquests casos? Com es prenen aquestes decisions de manera ètica i responsable?

Un altre dilema rellevant és el cost de les prestacions sanitàries. Si com a pagador públic he de finançar un servei mèdic, per què hauria de pagar una institució que gasta tres vegades més que una altra amb les mateixes característiques per oferir exactament el mateix servei?

Alejandro Gaviria impartint la xerrada a la jornada Revolution